“Poema” obra de Joan Brossa. Poema-obejcte. Ex.45/50. 15’5 x 23 cm.
DAU AL SET
Dau al Set fou un grup català de joves artistes que van crear una revista que ha esdevingut mítica, fruit de l’entusiasme i de llargues converses que tenien lloc als bancs de la barcelonina Plaça Molina. És la primera i més important manifestació de l’avantguardisme de postguerra a l’estat espanyol.
He de dir que és el primer dels grups dels quals parlo de qui he conegut pràcticament tots els seus membres, uns més i altres menys. Es va formar a mitjan anys quaranta del segle XX, ja que Algol, que es considera com una mena de primer assaig, es va publicar el 1946 amb portada de Joan Ponç i textos de Joan Brossa i Arnau Puig.
La revista va néixer el setembre del 1948. Al final d’aquesta primera s’hi pot llegir: Fundador: Joan-Josep Tharrats, Director: Joan Ponç. Tant el nom Algol (l’estrella de la mort) com Dau al set es deuen, sens dubte, a la imaginació de Brossa. Vaig poder tenir a les mans la col·lecció completa de René Metras, que n’era el tresorer, i posteriorment vaig poder comprar un facsímil molt ben editat per Carles Vallès.
Com a grup només van fer dues exposicions, la primera l’any 1949 a l’Institut Francès, però no va ser fins l’any 1951 que van exposar en una galeria d’art: la Sala Caralt, que dirigia qui va ser un molt bon amic meu, Luís S. Poveda, un personatge molt culte. L’exposició va ser possible gràcies al fet que Don Luís de Caralt era falangista i per tant ningú el qüestionava.
En l’autobiografia de Joan Ponç, ens fa una descripció del grup tal i com ell l’entenia: Pintors: Cuixart, Ponç i Tàpies. Poeta: Brossa. Filòsof: Puig. Public Relations (sic.): Tharrats.
Em sorprèn aquesta mena de menyspreu cap a Tharrats, ja que ell en fou l’editor i la persona que, quan el grup ja estava barallat, l’any 1951, va seguir publicant la revista fins al darrer número, el 31 de desembre de 1956.
De totes maneres, fou Antoni Tàpies qui més va menystenir tots els altres membres del grup, amb l’excepció de Joan Brossa. La meva opinió és que l’essència del grup, mentre va funcionar com una colla d’amics inquiets en una ciutat devastada física i culturalment, va ser la relació entre Brossa i Ponç. Al primer, ja vaig dedicar-li un escrit amb motiu de la celebració de “l’Any Brossa” el febrer de 2019. En canvi, m’agradarà dedicar el proper “Parlem d’Art” a Joan Ponç.
