EL GRUP NIPU
“Quatre peixos” dibuix de Joan Llaverias, tinta i llapis de color s/paper. 24 x 21 cm.
El 4 de maig de 1935, la Sala Gaspar va inaugurar l’exposició d’un grup acabat de constituir, el N.I.P.U.: Ninotaires Independents. Preus Únics. Això dels “preus únics”, reia de de la publicitat d’uns grans magatzems de l’època. Fou un veritable esdeveniment ciutadà, perquè resultava sorprenent que una exposició provoqués una aglomeració per entrar a una galeria d’art.
L’exposició s’ho mereixia, el grup el formaven: Calsina, Castanys, Cornet, Junceda, Mestres, Moreno, Opisso, Prat, Quelus, Roca i Xirinius. Va ser tan gran l’èxit que, segons explica l’Antoni Roca en el seu llibre “Tot fent memòria”, es va fer una segona mostra a la mateixa galeria, el 18 d’abril del 1936, incorporant-hi Llaverias i repetint l’insòlit fenomen de llargues cues.
La Sala Gaspar no va viure un èxit semblant fins a l’exposició de Picasso de l’any 1960, la primera que va fer a Espanya després de la guerra civil. En canvi, el grup N.I.P.U., amb algunes baixes, òbviament, i amb algunes noves incorporacions com les de Puigmiquel i Boyls, van repetir l’èxit d’una filera de persones per entrar a La Pinacoteca, pocs anys després d’acabada la guerra.
El novembre de 1971, jo que no tenia ni idea de l’existència d’aquest fenomen, vaig muntar, a la Galeria Adrià, una mostra de Cesc, Chumy Chúmez i Perich; es van formar cues de cent cinquanta metres. Recordo que algunes persones preguntaven a quin preu era l’entrada, o sigui que no havien entrat mai en una galeria d’art.
A més, la crítica i el periodisme en general s’hi van bolcar. D’aquesta mostra en van sortir les revistes Hermano Lobo i Por Favor, i vaig establir una bona amistat amb els tres protagonistes i també entre ells tres.
La paraula ninotaire, de llarga tradició, no té traducció en cap llengua que jo conegui. Els que es defineixen així, ho fan amb justificat orgull, ja que aquesta denominació, a més dels NIPU, inclou artistes de la talla de X. Nogués, Nonell, Labarta, Juan Gris, D’Ivori…
Paradoxalment, ser designat com a ninotaire molestava el fill d’aquest darrer Francesc Vila Rufas “Cesc”. Ell volia ser Artista, amb majúscula, i ho va aconseguir. Va passar a la història com un dels grans ninotaires de la segona meitat del segle XX.
