Josep Hurtuna. “Composició”, ceres, 36,5 x 51 cm.
La Sala Parés està organitzant una exposició retrospectiva del pintor, dibuixant i gravador Josep Hurtuna i Giralt (Barcelona 1913 – 1974), i crec que val la pena aturar-nos a conèixer aquest artista que podríem situar com una baula entre dues generacions clarament diferenciades: la noucentista i la de les avantguardes.
Hurtuna era uns 15 anys més jove que la major part dels que figuren al llibre de Joan Merli 33 pintors catalans, publicat per la Generalitat el 1937, i 15 anys més gran que els de la generació dels anys vint. Respecte a aquests darrers, ell tenia avantatge: ja havia estat a París l’any 1935 i, per tant, havia conviscut amb el nou llenguatge plàstic de l’Europa de les principis del segle XX.
Va viure la guerra des de dins, des del front, i formà part del grup d’artistes que cercaven nous camins d’expressió artística. Per això, es va unir al Grup Lais (1949) que formava, entre d’altres, Mª Jesús de Solá, Santi Surós, Planasdurà i Ramon Rogent, i que van crear el Manifest negre, on es criticava que: “la falta de revistes i d’altres mitjans d’intercanvi i expressió, estan convertint l’art del nostre país en un producte mansoi, industrialitzat i mort”.
Hurtuna va participar en set dels deu Salons d’Octubre (1948-1957). Resulta molt interessant la visió de la seva evolució en aquests anys. Exposava regularment a les Galeries Syra a Barcelona entre 1944 i 1950, i després a la Sala Vayreda; però també a Nova York, Roma, Madrid, Santiago de Chile, Buenos Aires, i a la Biennal de Venèciade 1952, així com a la Bienal Hispanoamericana de Madrid.
Jo el vaig arribar a conèixer poc abans de la seva mort. Era un home discret, més aviat tímid. Vestia americana i corbata en contrast amb calçat esportiu, que feia pensar que patia dels peus. Transmetia molta convicció i fermesa respecte a la importància de la seva obra. Ara, que he contribuït a organitzar aquesta retrospectiva, m’alegra haver ajudat a realitzar el seu somni: ser reconegut a casa seva.
