“D. Manuel de Figuerola” de Martí Alsina
Els apunts són petites obres d’art que tots els artistes fan per mantenir l’agilitat manual, o bé per fer proves prèvies a l’execució d’alguna obra ja definitiva. Per això n’hi ha tants i acostumen a ser molt interessants perquè ens posen en comunicació amb la intimitat de cada un d’ells.
La majoria no estan signats. Per això, al morir els creadors, els hereus se solen trobar una gran quantitat de treballs sense signatura, en alguns casos datats, i solen optar per segellar-los. La conseqüència és que trobem moltes obres de Fortuny, Martí Alsina, Gosé, Canals, Matilla, Mir o Smith que llueixen segells.
Defenso el dibuix sense embuts. Encara tinc ben viu el record que alguns dels galeristes deien als seus artistes quan els mostraven obres sobre suport de paper: “Mira, saps què? El paper, ven-lo tu”. El consideraven com el “prêt-à-porter” de l’art quan ells només es dedicaven a l’Alta Costura, que volia dir per a ells la pintura, i la diferència es devia únicament al suport.
Però el dibuix com a tècnica de creació artística té la mateixa grandesa que les altres formes d’expressió. Ja a finals de 1899 Ramon Casas havia organitzat una exposició, a la Sala Parés de Barcelona, per presentar la revista Pèl & Ploma on, a més de vint-i-set olis, mostrava seixanta-un dibuixos i cent trenta-dos retrats al carbó de diferents personalitats públiques. Casas va defensar el dibuix i va aconseguir convèncer al Sr. Parés de la dignitat d’aquesta tècnica.
Crec que el dibuix és la veritat de l’artista, on ell és més directe. N’hi ha que excel·leixen com a dibuixants més que com a pintors, i d’altres es consideren només dibuixants. Josep Subirats va demanar que a la làpida de la seva tomba hi posés sota el seu nom “dibuixant”. Joaquim Mir, un dels pintors més importants d’Europa, tot i que no prou conegut en d’altres països europeus, quan algun artista novell li demanava consell, sempre deia: “Tu, dibuixa, dibuixa i dibuixa i, després, intenta pintar”.
El dibuix és el que el mercat ens posa més a l’abast, ja que, a part dels grans artistes cotitzats internacionalment (Picasso, Miró, Dalí, Torres García, J. González, J.Gris…), la resta d’artistes es troba a preus molt assequibles, encara que alguns puguin destacar, com és el cas de Casas i Rusiñol, defensors del dibuix; Fortuny i Nonell, que van morir molt joves, i alguns dels que més han reeixit, com X. Nogués, X. Gosé, M. Andreu…
Però la major part dels grans modernistes, noucentistes i artistes que pertanyen a les noves avantguardes, així com dels grans il·lustradors i els dibuixants de còmic, són un magnífic camí per començar una col·lecció d’art.
Em permeto, però, alertar que la majoria de les cases de subhasta espanyoles presenten els dibuixos de manera barroera, gens respectuosa, i molts dels que ofereixen són d’atribució dubtosa quan no més falsos que Judes.
