Maria Girona. “Rogers”, oli sobre tela, 45,5 x 38 cm.
En el peculiar món dels artistes, com en tots els àmbits professionals d’aquesta vida, encara que sol haver-hi força bona harmonia, també hi ha innombrables episodis en els quals es posa en evidència una relació conflictiva que va des de la gelosia fins a situacions d’autèntic odi.
El problema, ve d’antic. És coneguda la rivalitat entre Leonardo i Miquel Àngel, però, deixant de banda la historiografia, prefereixo analitzar la que s’ha practicat en temps més recents, ja que en alguns casos està dificultant una correcta interpretació.
Les denominacions impressionista, cubista i fauvista, per exemple, en origen eren un insult, un sarcasme creat pels que es burlaven dels seus practicants i que aquests van assumir de bon grat. En canvi, la fòbia que els noucentistes expressaven envers el modernisme no és prou coneguda popularment.
Josep Pla es mostrava partidari d’enderrocar el Palau de la Música afirmant que contenia una acumulació d’elements decoratius que impedien poder-se concentrar per escoltar un concert. I no era l’únic, atès que aquesta opinió era compartida per gent de la talla de Carles Riba, Eugeni D’Ors i Enric Cristòfol Ricart. Aquest darrer qualificava el modernisme com a “una època lamentable i banal”. De fet, una gran part del patrimoni modernista de Catalunya va desaparèixer amb la passivitat de bona part de la intel·lectualitat catalana.
Un altre atac apassionat el van rebre les avantguardes. Ara al MNAC hi ha una recomanable exposició de Feliu Elias “Apa” com a ninotaire, que en els seus escrits que signava amb el pseudònim “Joan Sachs” es mostrava molt crític amb les innovacions que s’apartessin de la ortodòxia acadèmica.
L’any 1970 vaig fer una exposició de collages de la Maria Girona. Recordo que la va venir a visitar Salvador Espriu, que va dedicar-li una “Oda a Maria Girona” que contradiu la seva fama de misogin. En canvi, el dia que fèiem la inauguració a les 7 del vespre, em vaig trobar que a mitja tarda se’m va presentar un artista conegut.
– Véns a veure la exposició de la Maria?
– Sí. He d’estar al corrent dels treballs dels artistes de la meva generació (encara que la Maria és més vella que jo).
– Ah! (sorprès pel comentari).
– Es veu que ella, quan era petita, la van vestir de rosa i violeta i li van dir: que bufona que vas! I, des d’aleshores, sempre pinta amb rosa i violeta.
– (Jo, estupefacte).
– Bé, digues-li que he vingut, que no em puc quedar però que m’ha agradat molt.
I va marxar sense veure la exposició. Simplement va venir a deixar unes gotetes de bilis. Naturalment, no li vaig explicar a la Maria. Afortunadament, els temps estan canviant i actualment es va recuperant la valoració d’aquestes artistes pioneres. Aquest episodi, fins i tot als anys 70 del segle passat, era infreqüent. Però els casos més virulents que he viscut els explicaré en el proper “Parlem d’Art”.
