“La casa del poeta” de Jaume Perich
El MNAC és un dels grans museus del món. Les seves col·leccions d’art romànic i gòtic fan que sigui de visita obligada, però alguns aspectes crec que mereixen una reflexió.
La seu on s’ubica, el Palau Nacional de Montjuïc, es va construir per a l’Exposició Universal de 1929. La idea de Puig i Cadafalch era que fos el Palau de la Llum, però l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera va provocar l’acomiadament d’aquest arquitecte i l’aprovació del projecte d’Eugenio Cendoya i Enric Catà. Ja l’any 1934 es van haver de fer les primeres obres de rehabilitació, per poder-hi encabir el que va ser el Museu d’Art de Catalunya.
A part de l’interès que la història d’aquest edifici pugui tenir, el que em mou a escriure aquest text són unes consideracions que voldria compartir amb vosaltres:
1- Es va cometre l’error, sota el meu modest punt de vista, de triar aquest lloc com a seu del MNAC. Crec que un museu tan important hauria d’estar situat en el centre de la ciutat, com El Prado, el Louvre, el Metropolitan, el British…
2- El Palau Nacional és un edifici amb escàs interès arquitectònic (una mena de mini-vaticà). El que té interès són les arts decoratives que, sota la direcció del col·leccionista Lluís Plandiura, van realitzar grans artistes noucentistes: Josep Obiols, Ricard Canals, Francesc d’A. Galí, Xavier Nogués, Josep de Togores, Manuel Humbert, Joan Colom, Francesc Labarta, i els escultors Josep Dunyat, Enric Casanovas, Fredric Marés i Josep Llimona.
3- Hi havia, malgrat tot, dos elements arquitectònics destacables: la gran escalinata i la sala oval.
4- Un altre error fou el d’encomanar el projecte de remodelació a la Sra. Gae Aulenti, que havia fet l’adaptació del Musée d’Orsay que, tot i partir d’un projecte museogràfic seriós, va deixar palesa la seva empremta amb una ornamentació faraònica, dit en sentit literal.
5- L’arquitecta estrella va manifestar de seguida dues obsessions: carregar-se l’escalinata i crear un llac artificial damunt del qual se situarien els absis romànics amb pintures murals, el gran enemic de les quals és, sens dubte, la humitat. Encara que sembli difícil d’entendre, va costar déu i ajut treure del seu august cap aquesta peregrina idea.
6- Les obres per adaptar l’espai existent al necessari van tenir un cost brutal, ja que el Palau, en origen, era una obra efímera i de dimensions insuficients.
7- Per acabar ja la relació de despropòsits, va aparèixer el Sr. Antoni Tàpies, que pretenia ocupar la Sala Oval amb la seva obra “El Mitjó”. Es tractava d’una instal·lació de divuit metres d’alçada amb forma de mitjó foradat, a l’interior de la qual hi podien accedir els visitants. Segons el Sr. Marquès, la seva significació era la d’“un humil mitjó a l’interior del qual es proposa la meditació i amb el que vull representar la importància en l’ordre còsmic de les coses petites“.
