És indiscutible que la pintura estrella del Museo del Prado de Madrid és “Las Meninas” de Velázquez, que és com es coneix popularment l’obra “La familia de Felipe IV” pintada c. 1656. No val la pena que m’esforci per aportar-hi dades, ja que, juntament amb “La Gioconda” és sens dubte una de les obres més analitzades i perquè del que m’interessa parlar és de la gran repercussió que ha tingut en l’art del segle XX i que encara segueix tenint en l’actualitat.
Una part d’aquesta influència la devem a Picasso, que l’any 1957 va realitzar una sèrie de cinquanta-vuit obres postcubistes, a través de les quals feia una reinterpretació actualitzada d’aquesta obra tan emblemàtica. Em va explicar el Sr. Miquel Gaspar que, en una de les exposicions a la seva galeria de Consell de Cent, l’alcalde Porcioles va comprar una pintura destinada a incrementar el fons del Museu del carrer Montcada, Miquel Gaspar va trucar a l’artista malagueny perquè fos el mateix comprador qui li notifiqués la compra i la reacció de Picasso fou la donació de la sèrie completa al museu barceloní.
Però ja abans, l’any 1953, Josep Roca-Sastre havia fet una versió d’aquesta important obra i una altra de la Infanta Margarida, figura central del quadre, les dues també reinterpretant “Las Meninas” amb estil postcubista. Aquesta darrera la va adquirir l’arquitecte Pratmarsó i, posteriorment, va anar a parar a les nostres mans.
També l’Equipo Crónica va usar diferents obres del pintor de cambra de Felip IV, el darrer Felip no borbònic, per fer una crítica irònica de la dictadura. Aquest grup valencià es va fundar l’any 1964 sota els auspicis del crític Tomás Llorens i el formaven: Manolo Valdés (1942), Rafael Solbes (1940–1981) i Juan Antonio Toledo (1940-1995). Aquest darrer va deixar ben aviat el grup, però els altres dos membres van tenir una gran activitat fins que la mort de Solbes va representar la fi de l’Equip.
La meva percepció és que Valdés, que era el “manetes”, en perdre el referent del seu company, que hi posava el sentit crític, va optar per dedicar la seva producció a fer reinterpretacions de les obres “velazquenyes” prescindint d’aquell punt d’ironia corrosiva que hi aportava en Solbes, i va optar per anar realitzant diverses variants d’“Infantas” molt més digeribles i comercials.
Però el drama és la irrupció posterior d’un veritable eixam de pintors mediocres que van omplint el mercat d’una quantitat ingent de “meninas” a preu fet, que fa que el món de l’art estigui patint un empatx de versions de mal gust, que ni Velázquez, ni Picasso, ni els Crònica, ni Roca Sastre, ni d’altres artistes honrats, ni els col·leccionistes, ni els pobres galeristes mereixem.
