“La cuestión austríaca” dibuix d’Antoni Roca. Tinta s/paper. 17 x 20 cm.
Els dictadors que va haver-hi a l’Europa del segle XX, van encarar de diferent manera el món de les arts plàstiques. Uns van optar per la domesticació, promovent un art nacional i rebutjant aquell que no se sotmetia a l’ortodòxia del seu ideari.
A Alemanya, per exemple, el nazisme va organitzar a Munic, el 19 de juliol de 1937, una exposició per ridiculitzar el que va qualificar d’Art degenerat (Entartete Kunst). La mostra comptava amb noms com Klee, Kandinski, Ernst i Chagall entre d’altres i va treure dels seus museus unes vint mil obres, d’uns mil cinc-cents artistes, algunes de les quals van anar a parar a la foguera.
Un altre “protector” de la cultura, Ióssif Stalin, va imposar el realisme socialista de manera oficial l’any 1934, prohibint explícitament tot l’art experimental perquè no estava al servei de l’exaltació de les idees oficials del partit.
A Espanya, tot i que hi havia artistes “ben vistos” i d’altres “mal vistos”, el poder no va dedicar gaire esforç a establir un art oficial. En el primer moment de la instauració del règim, es va produir una greu repressió que va provocar una gran desbandada cap a l’exili de molts intel·lectuals i artistes.
El govern, però, no va tenir gaires escrúpols per presentar a les biennals als artistes de Dau al Set i d’El Paso, els quals s’hi van posar bé, fins que a finals dels anys seixanta alguns van començar a mostrar un enfrontament amb la dictadura que aquesta va assumir estoicament, ja que com deia Franco: “si ésta es la oposición que tenemos…”
Però el problema va ser, i és encara avui, l’oblit. Només cal comparar les publicacions dels anys trenta, com la revista Art (1933-36), o el mític D’Ací i d’Allà (Nadal 1934) amb el desert artístic iniciat en la postguerra i que arriba fins els nostres dies, i encara sort de la tasca eficaç d’un grapat de personalitats a les quals no em cansaré d’agrair la seva dedicació i generositat.
Són molts els artistes desconeguts popularment, malgrat haver assolit un nivell d’excel·lència creativa. No pretenc fer-ne la llista, però almenys dedicaré un parell de textos a ajudar a divulgar els mèrits de dos d’aquests creadors ara que em consta que s’estan preparant activitats per recuperar-ne la memòria: Apel·les Fenosa (Barcelona 1899 – París 1988) i Josep Hurtuna (Barcelona 1913 – 1978).
